A Santa Maria de l'Avall fa temps que alguna cosa s'ha trencat. Darrere els pins, on abans només se sentien grills i converses tranquil·les, avui ressonen murmuris tensos, discussions entre els qui es poden permetre la derrama i els qui temen no sobreviure-la, i el silenci inquiet de les famílies grans, que encara no arriben a comprendre la magnitud del que els ve a sobre.
Perquè el que és veritablement important no és aquesta obra desmesurada, sinó com afectarà totes les llars en general i, molt especialment, els veïns més vulnerables, que podrien perdre-ho tot sense haver entès ni tan sols per què.
Tot va començar amb el projecte de clavegueram. Ens van dir que era una millora necessària, i tots vam confiar de bona fe. Però el que havia de ser només una millora raonable sobre el paper s'ha convertit, sobre el terreny, en una obra faraònica de més de 13 milions d'euros. I això és només la primera capa. Després ve el que cada família està obligada a fer dins la seva parcel·la: trencar jardins, perforar murs, refer baixants, instal·lar bombes... En total, més de 40.000 euros per veí.
Per a uns quants privilegiats no són més que diners; per a la majoria, és el risc d'una ruïna econòmica que pot acabar en deutes, impagaments o fins i tot en la pèrdua de casa seva.
El més dur de tot això és que la majoria ni tan sols va votar. I l'acta de votació que ho va fer possible tampoc resisteix massa llum. Setanta-set mans van decidir per més de tres-centes famílies. Molts veïns ni tan sols sabien que aquesta votació existia, perquè ningú la va anunciar amb el preavís degut. I, tot i així, la decisió es va imposar com si representés tothom.
Les famoses "quotes estalvi", que ara sonen a alguna cosa innocent, disfressades de tràmit rutinari, són en realitat el primer avís que el compte enrere ha començat: una obligació encoberta per començar a pagar un projecte imposat sense la majoria necessària. Tot i així, la maquinària administrativa segueix avançant com si el consens fos sòlid i la decisió, inqüestionable.
Però el que de veritat espanta és això:
En cas d'impagament, poden venir recàrrecs, embargaments i fins i tot expropiacions. Sí, has llegit bé. Si no pots pagar, podries perdre casa teva. És el que diu el propi comunicat oficial de la Junta.
Mentrestant, els carrers del barri segueixen amb sots, sense voreres segures i sense prou llum. Porten anys així. L'Ajuntament no ha tingut pressa per a això... però sí que en té perquè financem, entre tots, un projecte multimilionari que la majoria ni entén ni pot assumir.
La deixadesa del consistori no només ha deixat esquerdes a l'asfalt, sinó també en la convivència. El seu abandonament urbanístic, acumulat durant anys, ha portat ocupacions il·legals, sensació d'inseguretat i pèrdua de valor patrimonial en una zona que, no fa tant, es descrivia com "un racó bonic, tranquil i familiar".
Però el més inquietant no és l'abandonament, sinó la manca de tutela en un projecte que demanava un mediador, no un espectador. L'Ajuntament no només ha renunciat a aquest paper, sinó que ha deixat els veïns a mercè d'una Junta amb la qual sembla caminar en sintonia des del principi, com si el resultat hagués estat decidit abans d'escoltar-nos.
I llavors arriba la pregunta que ningú vol fer-se, però tots pensem: Com hem permès que una minoria decideixi una cosa tan gran per tots?
Això no va de política. No va de bàndols. Va d'una cosa molt més senzilla: que les famílies de Santa Maria de l'Avall —jubilats, treballadors, pares, mares— puguin seguir vivint a casa seva sense por de perdre-la per una derrama impossible.
Per això és tan important informar-se, participar, fer sentir la nostra veu. No estem en contra de millorar el barri. Estem en contra de fer-ho sense consens, sense transparència i a costa que molts no puguin seguir vivint aquí.
Al web veïnal —santamariadelavall.com— una frase resumeix tot el que sentim: "Un projecte just comença per la veritat."
I la veritat és aquesta:
No volem deixar de ser veïns.
No volem que ningú es quedi fora per no poder pagar.
Volem decisions clares, votacions legals i alternatives reals.
Perquè Santa Maria de l'Avall no és una obra: és casa nostra.
I les cases, igual que la dignitat, no es tiren a terra amb una rasa.